 | | |
| | |
|
Spaces home  Pàgina de Josep Maria Ca...PhotosProfileFriendsMore |  Tools   |
Pàgina de Josep Maria Canet |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
August 22 diumenge 21 durant l'any
Cesarea de Felip marca una inflexió en els evangelis sinòptics. Aquest moment en què Jesús s’atura amb els seus deixebles per posar-los aquesta pregunta tan important, devia ser un moment molt especial per a Jesús i per als dotze. Podríem dir que les seves vides avançaran amb més decisió a partir d’aleshores. Preguntant-los “¿Qui dieu que sóc?”, els posa davant del que és essencial. Jesús no els pregunta: què heu après, Jesús els demana de posicionar-se respecte a ell. Perquè ser deixeble de Jesús no és en primer lloc, com potser ho era per altres mestres d’aquella època, aprendre moltes coses, escoltar per després saber repetir. El seguiment de Jesús és en primer lloc vivencial. Es viure amb ell, compartir no només ensenyaments, sinó una manera de fer, una manera de relacionar-se amb Déu (com un pare) i amb els altres (com a germans). El que els deixebles havien après fins a aquell moment, havien de posar-ho en pràctica, en vida. Seguir Jesús és intentar impregnar-se del mateix esperit que el movia, l’esperit de Déu. Per això, el que ara és important, en aquesta trobada a Cesarea de Felip és de saber que representa Jesús per a ells. Fins a quin punt estan tocats per ells. La bona resposta a la pregunta no serà tant la que en aquell moment surt de la boca de Pere: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”; la bona resposta serà el testimoniatge que seran capaços de donar, sobretot després de la mort i de la resurrecció. Aquell testimoniatge valent i decidit que els portarà als quatre punts de l’horitzó i que els marcarà per sempre. Jesús no serà llavors algú a qui admirar, algú que ha dit boniques paraules. Jesús serà el centre de les seves vides, el camí, la veritat i la vida. Aquest camí que van fer els deixebles, Pere al capdavant, des que Jesús els va cridar vora el llac, passant per la pregunta crucial de Cesarea, i continuant cap a Jerusalem, cap a la creu i cap a la resurrecció, és el camí que ens cal fer a cada un de nosaltres. Els deixebles ens ajuden en el nostre propi seguiment del Crist. Com a ells, Jesús ens pregunta, no una sinó moltes vegades; “I tu, qui dius que sóc” I com per als deixebles, el que ens cal no és una bonica resposta apresa, sinó el testimoni de la nostra vida. Ser com ells valents i decidits per encarnar l’esperit de Jesús en nosaltres. Aquell esperit d’amor sense fronteres, de perdó, de servei, d’acolliment, de tendresa. Aquell esperit que canvia les nostres relacions envers Déu, reconeixent-lo com a pare, i les nostres relacions envers els altres, a qui hem de tractar com a germans i germanes, a qui no posem preguntes sobre la seva nacionalitat, religió, raça o ideologia, a qui estem sempre a punt d’ajudar només pel fet de necessitar-nos. Aquell esperit que ens fa misericordiosos, sobretot cap a aquells que són els preferits de Déu, els petits, els pobres, els marginats, els discriminats, els abandonats... Respondre a la pregunta de Jesús avui és saber donar una resposta amorosa i eficaç a tots els qui, a prop i lluny, truquen a la nostra porta. Germanes i germans, el seguiment del Crist no és una feina fàcil, però no ens hem de desanimar. Com el dia que va multiplicar els pans i pels peixos, on no arribem nosaltres, ell hi posarà el que cal. A condició que nosaltres aportem el poc que som i estiguem disposats a compartir-ho. Que l’Eucaristia sigui avui aquest aliment que ens dóna la força necessària per no defallir en l’intent de seguir Jesucrist.
August 13 Diumenge 20 durant l'any
Es possible que alguna vegada ens hagi sorprès aquest evangeli d’avui. La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, és una mica dura. La imatge que ens fem de Jesús sembla que no deixi lloc a paraules com aquestes. L’evangeli de Mateu és dels quatre el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament. Jesús és presentat com el nou Moisès. Com Moisès a de fugir del rei que vol matar els nadons, com Moisès puja a la muntanya i proclama una nova llei a partir de la llei antiga. Recordeu en el Sermó de la Muntanya aquelles paraules de Jesús dient: “Ja sabeu que es va dir als antics... doncs jo us dic....” en què reprèn alguns dels manaments del Decàleg per donar-los un nou sentit. No és estrany doncs que l’evangeli reprengui paraules que probablement Jesús va dir, ni que ens sembli dur. Hi ha però una altra frase que és molt més important en el relat: “Dona, quina fe que tens!” La fe, la confiança és molt més important que el fet de pertànyer al poble jueu, o de qualsevol altre signe d’identitat. La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça. Després de Pasqua, totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que et condueix a l’amor. Nosaltres, avui, som hereus d’aquest bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist. I Jesucrist, avui, no ens demana altra cosa que el que va demanar a la dona cananea: Ens demana fe, confiança. Es amb aquesta fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és una vida. No és una teoria, sinó una pràctica: Intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, aquell esperit que va guiar la vida de Jesús i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, preocupació pels altres. El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar obert a tots els pobles, de qualsevol nacionalitat. Començant per aquells que vénen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent les feines que a nosaltres no ens agrada massa de fer. Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i qeu en conseqüència són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera. Celebrem l’Eucaristia, que prefigura aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor. August 12 Assumpció de la Mare de Déu Celebrem que Maria és al cel. Una manera d’entendre això pot ser la de creure que estant al cel és lluny de nosaltres.
Si entenem cel i terra d’una manera una mica pueril, pensarem en distància. Per anar al cel cal allunyar-se de la terra. Per anar al cel hem de fugir del món. Les coses del cel no tenen res a veure amb les coses de la terra. Pensar així és ben lluny del que Jesucrist ens ha revelat. El seu ensenyament va anar sempre en un sentit contrari. En parlar-nos de Déu com a pare, el que feia és precisament apropar-nos. Quan els primers cristians van fer seves paraules com Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”, per referir-se a allò que en Jesús havien descobert, no ens parlen de distància entre del i terra, entre Déu i els homes. Ben al contrari ens volen dir que el que han descobert en Jesús és un Déu proper, un cel que ja es pot començar a tastar a la terra. I quan afirmem que Maria és al cel, també hem de parlar d’apropament, de companyia, de solidaritat. L’anunci fet per l’àngel, dient-li que serà la mare del Fill de Déu, no l’allunya dels altres. El primer que fa és anar decididament a la Muntanya, no per estar lluny dels altres, sinó per estar ben a prop d’Elisabet, la seva cosina, que està embarassada i que la necessita. I apropant-se d’ella i posant-se al seu servei, s’està apropant d’aquest Déu que es fa present en l’home o la dona necessitats. El seu gest és un gest ben cristià, aquell gest que no separa amor a Déu d’amor als germans. La seva reacció a les lloances d’Elisabet pel fet d’esperar el fill de Déu és de proclamar aquest càntic de lloança a un Déu que derroca els poderosos i exalça els humils, que omple de béns els pobres i deixa els rics sense res. Grans figures religioses com Moisès, Elies, pugen a la muntanya per trobar Déu. Maria puja a la muntanya per trobar els homes, i trobant els homes, troba Déu. Al llarg de la història hem tingut la tendència de fer imatges que representen Maria, omplint-les de joies i de corones. Està molt bé, si això no ens fa perdre de vista aquella noia senzilla, d’un poble senzill, amb una fe senzilla però forta, amb un esperit senzill però decidit. Cal que retornem contínuament a la dona de Nazaret, a la mare que supera dificultats, que es preocupa perquè als nuvis els manca vi, que viu una de les situacions més difícils com és la mort violenta d’un fill- En aquest retorn, Maria esdevé plenament un model per a la nostra vida. Mirant-la, intentem que la nostra fe no ens evadeixi de la realitat, que sapiguem créixer en el servei cap a aquells que més ho necessiten, que pugem a la muntanya a on hi ha els pobres i els humils, els preferits de Déu. Germanes, germans, que Maria intercedeixi per nosaltres no per evitar-nos problemes o dificultats, sinó per donar-nos la força necessària per tirar endavant, per aixecar-nos quan caiguem, per tenir fe quan dubtem, llum quan no hi veiem clar. August 08 Diumenge 19 durant l'any
Diumenge passat vam escoltar a l’evangeli com Jesús alimentava la multitud que l’escoltava. Alimentava el seu cor, el seu interior, amb la paraula, però va voler ocupar-se també del seu cos, de les seves necessitats materials. No va voler-ho fer tot ell, va demanar els deixebles de participar. Els va convidar a compartir el poc o molt que tenien amb els que no tenen res. Però va ser també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar. Després de la multiplicació Jesús es retira. Convida els deixebles a anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària. En l’evangeli de Joan se’ns diu que després de la multiplicació dels pans Jesús es retira perquè la multitud vol fer-lo rei. En l’evangeli de Mateu, Jesús se’n va a la muntanya, tot sol, per pregar. Hem vist la continuació. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els convidava és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ». El relat evangèlic, més enllà dels fets ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús. Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu. Ho hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present. Quantes vegades deixem passar Déu! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla ! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida. Què necessitem per descobrir aquesta presència ? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa sorolls al voltant nostre. Un temps de pregària. Jesús ens dona l’exemple. Necessita aquest temps per escoltar la veu del Pare. Per escoltar ens cal també ser assidus de la paraula, sobretot de la paraula de l’evangeli. Dedicar un temps quasi diari a la lectura de l’evangeli. Que l’evangeli sigui un llibre de capçalera. Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten. I encara, i d’una manera especial, atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, malaltia, solitud, esclavatge de qualsevol mena, problemes de familia, depressió, etc. La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones ens adrecen. Si estem tancats tranquil·lament a casa, veient la televisió, i sobretot programes que ens evadeixen de la realitat com aquests programes que curiosament els nomenen « reality », quan el que fan és allunyar-nos de la vida real que es troba ben a prop nostre, difícilment escoltarem aquest Déu que s’encarna en la humanitat que sofreix. I quan la dificultat i la sofrença les vivim en la pròpia carn, aquesta capacitat d’escoltar ens farà descobrir que Déu, que Jesús, son més a prop del que ens pensàvem. Aquest Pare que ens diu : « Confiança, no tingueu por ! », aquest Pare al que sempre ens podem adreçar com Pere dient-li « Senyor, salva’m ». Germanes i germans, demanem Déu que ens doni aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella confiança que ell mateix va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir « Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat ? », però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu esperit ». Jesús ens precedeix, no son només paraules el que ens ha donat, son paraules posades en pràctica. Seguim les seves petjades, i com ell obrim bé els ulls i les orelles a tots aquells que ens criden. No siguem sords ! No siguem cecs! Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots els homes i dones, fills d’un mateix Pare. August 01 Dimanche18 du temps ordinaire
Quand Jésus est tenté au désert, il répond au tentateur: « Ce n'est pas seulement de pain que l'homme doit vivre, mais de toute parole qui sort de la bouche de Dieu. » Cette réponse pourrait nous faire croire que Jésus, par une sorte de mysticisme, néglige le besoin de pain que nous avons. L’évangile que nous venons d’écouter et toute la vie de Jésus nous montre qu’il est très sensible aux besoins matériels de l’homme. Il sait que pour se nourrir de la parole qui sort de la bouche de Dieu il faut d’abord se nourrir du pain qui vient de la terre. Il ne délaisse pas ces besoins plus immédiats, le besoin de la nourriture, du logement, de la santé. Il regarde la foule et il découvre la maladie, la faim. Et il est saisi de pitié. Jésus ne s’enferme pas dans des occupations religieuses pour rester indifférent à ces problèmes si réels des gens qui l’entourent. C’est pourquoi, quand les disciples lui disent « Il se fait tard, renvoie la foule » la réaction de Jésus est immédiate. Au raisonnement prudent, logique des disciples, la réponse de Jésus est déconcertante : « Donnez-leur vous-mêmes à manger » Combien de fois Jésus nous dit la même phrase face à nos manières « logiques et prudentes » d’agir. Oui, Jésus nous dit aujourd’hui encore : « Donnez vous-mêmes à manger ces populations de Somalie, Éthiopie, Soudan, vous qui jetez des tonnes de nourriture dans vos poubelles, vous qui avez des grandes technologies qui pourraient aider, vous qui produisez des céréales pour faire du biodiésel qui est plus rentable… » Jésus nous dit : « Construisez vous-mêmes des logements sociaux pour que tous ceux qui sont en France puissent avoir un logement digne et accessible » Jésus nous dit : « Produisez des médicaments à un prix raisonnable pour vaincre les maladies endémiques qui provoquent aussi de morts en Afrique » Jésus fait appel à nous comme il a fait appel aux disciples. Et par ce miracle de la multiplication des pains et des poissons il nous a fait comprendre que la logique du partage fait des miracles. Cette logique qui n’a pas trop de place dans notre société d’aujourd’hui, dominée par la logique de la production, du bénéfice, du marché… Il nous dit que cette logique du partage, là où chacun apporte le peu qu’il a, peut changer la face de la terre. C’est une logique qui est fondée sur l’amour, sur la solidarité, sur la compassion. Elle ouvre nos yeux aux détresses humaines et nous donne la force pour trouver des solutions. Elle fait changer aussi notre façon de faire, elle nous appelle à une certaine austérité personnelle, à diminuer notre consommation exagérée. Frères et sœurs, nous sommes en train de célébrer l’Eucharistie. Il nous donne comme nourriture sa propre vie, cette vie pleine d’amour, d’un amour très concret vers celui qui est dans notre chemin et qui a besoin de nous. Est-ce que nous allons nous arrêter, perdre notre temps, pour le secourir, pour le soigner, pour le nourrir ? Ou bien nous allons continuer le chemin en regardant de l’autre côté ? Demandons que cette nourriture eucharistique fasse grandir notre amour, notre solidarité, notre compassion.
|
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Invite as friend
