Es possible que alguna vegada ens hagi sorprès aquest evangeli d’avui. La frase de Jesús dient a la dona cananea “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”, és una mica dura. La imatge que ens fem de Jesús sembla que no deixi lloc a paraules com aquestes.

L’evangeli de Mateu és dels quatre el més jueu. Destinat a una comunitat de cristians procedents del judaisme, intenta a tot moment fer-los comprendre que el cristianisme és l’acompliment del judaisme i que en Jesús s’acompleixen les profecies de l’Antic Testament. Jesús és presentat com el nou Moisès. Com Moisès a de fugir del rei que vol matar els nadons, com Moisès puja a la muntanya i proclama una nova llei a partir de la llei antiga. Recordeu en el Sermó de la Muntanya aquelles paraules de Jesús dient: “Ja sabeu que es va dir als antics... doncs jo us dic....” en què reprèn alguns dels manaments del Decàleg per donar-los un nou sentit.

No és estrany doncs que l’evangeli reprengui paraules que probablement Jesús va dir, ni que ens sembli dur.

Hi ha però una altra frase que és molt més important en el relat: “Dona, quina fe que tens!”

La fe, la confiança és molt més important que el fet de pertànyer al poble jueu, o de qualsevol altre signe d’identitat.

La fe és més important que la religió, que la cultura, que la raça.

Després de Pasqua, totes les fronteres desapareixen. El que compta és viure en la confiança, una confiança que et condueix a l’amor.

Nosaltres, avui, som hereus d’aquest bona notícia que s’adreça a tots els homes i dones de bona voluntat. Sense ser jueus, hem pogut conèixer Jesucrist.

I Jesucrist, avui, no ens demana altra cosa que el que va demanar a la dona cananea: Ens demana fe, confiança. Es amb aquesta fe que serem capaços de seguir-lo. Un seguiment que no és una acceptació d’uns dogmes, o l’acompliment d’uns manaments. Un seguiment que és una vida. No és una teoria, sinó una pràctica: Intentar que la nostra vida encarni l’esperit de Jesús, actualitzi en el nostre aquí i en el nostre ara, aquell esperit que va guiar la vida de Jesús i que es resumeix en un amor sense fronteres que es concreta en servei, perdó, compassió, preocupació pels altres.

El mateix Jesús que diu a la cananea que no està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells, dirà als deixebles al final de l’evangeli, “Aneu, doncs, a tots els pobles”, i aquest és l’encàrrec que ens fa avui. Estar obert a tots els pobles, de qualsevol nacionalitat. Començant per aquells que vénen al nostre país, i que a vegades sembla que ens facin nosa, però que estan fent les feines que a nosaltres no ens agrada massa de fer.

Tenir envers ells una mirada acollidora, positiva, sense prejudicis, no oblidant mai que són fills i filles de Déu, independentment del seu origen, de la seva raça o religió, i qeu en conseqüència són germans i germanes a qui hem d’estimar, i més encara tenint en compte que sovint es troben en situacions de pobresa, marginació i dificultats. Mirar-los, en definitiva, com va mirar Jesús la dona estrangera.

Celebrem l’Eucaristia, que prefigura aquell banquet on tothom hi tindrà un lloc, i que celebrant-la puguem créixer en la nostra fe i en el nostre amor.  

                                                                                                    

 

 

Diumenge passat vam escoltar a l’evangeli com Jesús alimentava la multitud que l’escoltava. Alimentava el seu cor, el seu interior,  amb la paraula, però va voler ocupar-se també del seu cos, de les seves necessitats materials. No va voler-ho fer tot ell, va demanar els deixebles de participar. Els va convidar a compartir el poc o molt que tenien amb els que no tenen res. Però va ser també una invitació a fer-li confiança. Jesús és capaç d’arribar allà on nosaltres no som capaços d’arribar. Jesús és al nostre costat en moments de dificultat com en aquell d’una multitud que no té res per a menjar.

Després de la multiplicació Jesús es retira. Convida els deixebles a anar, sols, cap a l’altra banda del llac. Ell necessita un temps d’aïllament i de pregària. En l’evangeli de Joan se’ns diu que després de la multiplicació dels pans Jesús es retira perquè la multitud vol fer-lo rei. En l’evangeli de Mateu, Jesús se’n va a la muntanya, tot sol, per pregar.

Hem vist la continuació. Els deixebles estan sols i hi ha un vent contrari. I tenen por. Aquella confiança a la que Jesús els convidava és aviat oblidada. Es troben sols i desemparats en el moment en que el vent és contrari. Jesús apareix i els ha de dir clarament que els cal confiar en Ell, que no han de tenir por. Pere és el que més arrisca, però tot i així perd peu, té por i li manca confiança. S’adreça a Jesús perquè l’ajudi : « Senyor, salveu-me ».

El relat evangèlic, més enllà dels fets ve a ser com una paràbola per a la nostra vida, per a la nostra relació envers Déu i envers Jesús.

Som capaços de descobrir la presència de Déu en les nostres vides ? Vet aquí el gran repte de tot cristià i de tot home : descobrir la presència de Déu en les nostres vides ! Saber llegir les paraules que Déu ens envia, saber escoltar la seva veu.

Ho hem vist en la primera lectura. Elies espera que Déu passi. Ni en la tempesta, ni en el terratrèmol, ni en el foc, Déu no passa. Passa en una brisa lleugera. Allà on potser no l’esperàvem, Déu es fa present.

Quantes vegades deixem passar Déu! Quantes vegades som incapaços de llegir els signes dels temps a través dels quals Déu ens parla ! Si esperem grans signes, esdeveniments espectaculars, grans miracles, potser Déu passarà al costat de la nostra vida.

Què necessitem per descobrir aquesta presència ? D’entrada escoltar. I per escoltar ens cal una mica de silenci. Hi ha massa sorolls al voltant nostre. Un temps de pregària. Jesús ens dona l’exemple. Necessita aquest temps per escoltar la veu del Pare.

Per escoltar ens cal també ser assidus de la paraula, sobretot de la paraula de l’evangeli. Dedicar un temps quasi diari a la lectura de l’evangeli. Que l’evangeli sigui un llibre de capçalera.

Però ens cal també estar atents a tot el que ens envolta, sobretot a les persones que ens envolten. I encara, i d’una manera especial, atents a aquells que viuen en situacions de dificultat : pobresa, malaltia, solitud, esclavatge de qualsevol mena, problemes de familia, depressió, etc.

La paraula de l’evangeli ens donarà pistes per saber respondre a les crides que totes aquestes persones ens adrecen. Si estem tancats tranquil·lament a casa, veient la televisió, i sobretot programes que ens evadeixen de la realitat com aquests programes que curiosament els nomenen « reality », quan el que fan és allunyar-nos de la vida real que es troba ben a prop nostre, difícilment escoltarem aquest Déu que s’encarna en la humanitat que sofreix.

I quan la dificultat i la sofrença les vivim en la pròpia carn, aquesta capacitat d’escoltar ens farà descobrir que Déu, que Jesús, son més a prop del que ens pensàvem. Aquest Pare que ens diu : « Confiança, no tingueu por ! », aquest Pare al que sempre ens podem adreçar com Pere dient-li « Senyor, salva’m ».

Germanes i germans, demanem Déu que ens doni aquella capacitat d’escoltar que Jesús tenia, aquella confiança que ell mateix va tenir quan el vent contrari li va arribar, en els moments de passió i de creu, en aquells moments on ell mateix va dir « Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat ? », però on també va dir : « Pare, en les teves mans confio el meu esperit ».

Jesús ens precedeix, no son només paraules el que ens ha donat, son paraules posades en pràctica.

Seguim les seves petjades, i com ell obrim bé els ulls i les orelles a tots aquells que ens criden. No siguem sords ! No siguem cecs!

Que l’Eucaristia que celebrem obri el nostre cor i el nostre esperit a l’Esperit de Déu que ens crida a ser germans de tots els homes i dones, fills d’un mateix Pare.

                                                              

 

Quand Jésus est tenté au désert, il répond au tentateur: « Ce n'est pas seulement de pain que l'homme doit vivre, mais de toute parole qui sort de la bouche de Dieu. »

Cette réponse pourrait nous faire croire que Jésus, par une sorte de mysticisme, néglige le besoin de pain que nous avons.

L’évangile que nous venons d’écouter et toute la vie de Jésus nous montre qu’il est très sensible aux besoins matériels de l’homme. Il sait que pour se nourrir de la parole qui sort de la bouche de  Dieu il faut d’abord se nourrir du pain qui vient de la terre.

Il ne délaisse pas ces besoins plus immédiats, le besoin de la nourriture, du logement, de la santé.

Il regarde la foule et il découvre la maladie, la faim. Et il est saisi de pitié.

Jésus ne s’enferme pas dans des occupations religieuses pour rester indifférent à ces problèmes si réels des gens qui l’entourent.

C’est pourquoi, quand les disciples lui disent « Il se fait tard, renvoie la foule » la réaction de Jésus est immédiate. Au raisonnement prudent, logique des disciples, la réponse de Jésus est déconcertante : « Donnez-leur vous-mêmes à manger »

Combien de fois Jésus nous dit la même phrase face à nos manières « logiques et prudentes » d’agir.

Oui, Jésus nous dit aujourd’hui encore : « Donnez vous-mêmes à manger ces populations de Somalie, Éthiopie, Soudan, vous qui jetez des tonnes de nourriture dans vos poubelles, vous qui avez des grandes technologies qui pourraient aider, vous qui produisez des céréales pour faire du biodiésel qui est plus rentable… »

Jésus nous dit : « Construisez vous-mêmes des logements sociaux pour que tous ceux qui sont en France puissent avoir un logement digne et accessible »

Jésus nous dit : « Produisez des médicaments à un prix raisonnable pour vaincre les maladies endémiques qui provoquent aussi de morts en Afrique »

Jésus fait appel à nous comme il a fait appel aux disciples.

Et par ce miracle de la multiplication des pains et des poissons il nous a fait comprendre que la logique du partage fait des miracles. Cette logique qui n’a pas trop de place dans notre société d’aujourd’hui, dominée par la logique de la production, du bénéfice, du marché…

Il nous dit que cette logique du partage, là où chacun apporte le peu qu’il a, peut changer la face de la terre. C’est une logique qui est fondée sur l’amour, sur la solidarité, sur la compassion.

Elle ouvre nos yeux aux détresses humaines et nous donne la force pour trouver des solutions.

Elle fait changer aussi notre façon de faire, elle nous appelle à une certaine austérité personnelle, à diminuer notre consommation exagérée.

Frères et sœurs, nous sommes en train de célébrer l’Eucharistie. Il nous donne comme nourriture sa propre vie, cette vie pleine d’amour, d’un amour très concret vers celui qui est dans notre chemin et qui a besoin de nous. Est-ce que nous allons nous arrêter, perdre notre temps, pour le secourir, pour le soigner, pour le nourrir ? Ou bien nous allons continuer le chemin en regardant de l’autre côté ?

Demandons que cette nourriture eucharistique fasse grandir notre amour, notre solidarité, notre compassion.

 

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.

Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens ve com si tinguéssim una línia directa amb ell.

Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. Es reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà, tal com diu Sant Pau en una carta.

Què és sinó la nostra fe en Jesucrist? La fe en un Déu que s’encarna, que s’ha fet humà.

Aquesta fe ens compromet. Perquè Déu es val també de la nostra paraula per parlar. Déu es val dels nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos humans per estimar.

La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.

El primer missatge de la paràbola és un missatge de l’esperança. Es un dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment donarà fruit.

Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.

A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi que donen fruit, paraules de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...

Es aquell missatge positiu del concili Vaticà II que fa seus els goigs i les esperances del nostre món.

No sempre el missatge que transmet l’Església traspua aquesta esperança en la humanitat. No sembla que ens creiem que l’home és imatge i semblança de Déu.

En un segon moment la paràbola, el parlar-nos d’aquestes diferents situacions en què pot ser acollida la paraula, no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Cadascú de nosaltres som una barreja de camí, terreny rocós, cards i de terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres.

Finalment, la paràbola ens diu que no només podem acollir la paraula sinó que també podem ser el sembrador que surt a sembrar.

Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar massa la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità, un amor sense fronteres a aquell que ens necessita.

Sembrar sense preocupar-nos massa si aquest amor sembla que es perdi, com el pare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no fa forat en els seus alumnes.

Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit.

L’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps ens envia a sembrar en les nostres famílies, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que penso que totes dues tenen una certa relació, com ja explicaré.

En la primera part Jesús expressa la seva alegria perquè la seva missió ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzills és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir tot això. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, entès. Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó, i si som sincers, pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants és ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raqó o altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts fardells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil.

Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda.

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cercar grans heroïcitats, sinó petits i senzills gestos de cada dia que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, d’acompanyar, de fer costat...

Ser senzill passa per la nostra vida espiritual. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense creure’ns millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. Es la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Sapiguem aprofitar-la.

                                                                             

 

 

La festa de Sant Pere i Sant Pau, aquests dos grans apòstols, columnes de l’Església primitiva, ens ajuden a retornar als orígens. Com diu en Raimon, “qui perd els orígens, perd la identitat”.

En sabem força de Pere i de Pau, i una primera constatació és que van ser dos cristians ben diferents des de molts punts de vista. Les seves personalitats són diferents, la seva manera de comprendre l’església, sobretot la relació amb el judaisme són molt diferents. Cap dels dos no renuncia a dir la seva opinió i a retreure a l’altre determinades maneres d’actuar.

I malgrat això, els considerem tant a l’un com a l’altre dues columnes de l’església. Fins i tot celebrem el mateix dia la seva festa.

Perquè malgrat les importants diferències hi ha quelcom que és comú en tots dos: la seva passió pel Crist. La seva determinació a respondre cada dia aquella pregunta que Jesús va posar els dotze: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?” i a respondre-la no amb la boca, sinó per un testimoniatge valent, coratjós. Un testimoniatge que els portarà tots dos a la presó. Un testimoniatge que els portarà tots dos a una mort com la del seu mestre.

Tots dos, enmig de defallences, de negacions, i en el cas de Pau de persecució dels cristians, es van mantenir fidels, tots dos es van poder presentar al seu mestre dient-li: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa, em mantinc fidel”

Celebrar les festes dels sants no és només una bonica tradició, venerar-los tampoc.

Els sants els tenim davant nostre com a models d’homes i dones que han intentat seguir el Crist i que s’han mantingut fidels.

       Sant Pere i Sant Pau són especialment models per a nosaltres. En primer lloc per a la nostra Església, comunitat dels qui volem seguir el Crist ara i aquí.

Les seves grans diferències en el que és accidental al costat de la seva coincidència del que és essencial ens serveix com a exemple per avui on, com sempre, els cristians som diversos en moltes coses: sensibilitats diferents, cultures diferents, maneres de fer diferents... Aquesta diversitat ha de tenir aixopluc en una mateixa Església sempre que sapiguem distingir el que és essencial del que és accidental. Com ho van saber fer Pere i Pau. Sempre que puguem dir obertament i sense por el que pensem per intentar posar-nos d’acord. Sense inquisicions i sense obscurantisme.

La nostra societat d’avui, tan diversa i poc uniforme ha d’impulsar-nos a fer una Església plural i oberta a tots aquells que com Pere i Pau s’apassionen pel Crist. Els uns amb més seguretat, els altres amb més dubtes, els uns que els agrada una litúrgia més tradicional i els altres que volen una litúrgia més participativa. Tots hem de tenir lloc dins l’Església.

Es només en una Església plural que podrem retrobar la unitat, no només dels catòlics que pensen diferents, sinó també dels cristians d’altres confessions.

I a cada un de nosaltres, Pere i Pau ens són una ajuda per poder respondre a aquella pregunta essencial de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”

Una pregunta que ens hem de posar en les diferents etapes de la nostra vida, si no volem restar en una fe mediocre i rutinària. Avui, qui és Jesús per a mi, quin lloc ocupa en la meva vida, en les meves opcions, en les meves decisions...

Pere i Pau ens conviden a no restar estancats en una religiositat superficial i tèbia, que en té prou amb l’acompliment d’uns quants manaments i d’unes quantes tradicions.

Pere i Pau ens conviden a saber posar la nostra confiança en Aquell que ho pot tot, que ens dóna forces per mantenir-nos fidels fins al final de la cursa.

Diumenge passat, en l’evangeli, una mica abans d’aquest que hem escoltat avui, Jesús s’envoltava d’un grup de dotze, que ell anomenava deixebles i apòstols.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop d’ell.

Però no es tracta només d’escoltar i aprendre. Cal en primer lloc confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dóna confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem en les sectes.

No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia, el deixa volar.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.

Jesús envia el deixeble, el fa apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és, penso, el missatge que dóna Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

 Es el pas del deixeble a l’apòstol, ser testimoni.

Tot aquest camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Acceptar la crida, el “Vine amb mi”, fer confiança i esdevenir testimoni.

Fer confiança com deia no és principalment aprendre coses sobre Jesús. Es abans que res fiar-nos d’ell en el centre de les nostres vides, amb les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Amb Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments sinó en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un els nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquest és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments.

Quan hi arribem, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil.

La força, el coratge brollaran d’aquesta confiança. Es amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el seu Pare.

I aquesta força no és altra que l’Esperit.

Tot això ens ha de fer pensar també a nivell d’Església. A vegades tenim la temptació de quedar-nos dins dels nostres murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor.

Barrejar-nos amb els altres, no per acomodar-nos al món sinó per posar-nos al seu servei, per ser llevat dins la pasta.

Per arribar-hi, però, cal que creixem com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo, per beure de la seva aigua de vida, per menjar la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat, sense distincions de raça, nació, religió ni condició social.

Continuem-ho fent en aquesta eucaristia d’avui.

                                                                                      

 

“En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperençada” Què veu avui Jesús mirant la multitud dels nostres dies? No crec que ningú pugui dubtar que segueix veient gent malmenada i desesperançada, que ha perdut el nord, que no sap cap a on tirar. Més encara, algú de nosaltres, sobretot els adults, podria dir que mai no s’ha trobat en aquesta situació?

Quantes vegades no fem anàlisis pessimistes del nostre món d’avui i també de les nostres situacions personals?

L’evangeli és bona notícia. Aquestes paraules no ens condueixen a un túnel fosc, a un carreró sense sortida. L’evangeli ens dóna esperança. Jesús també ell mateix ha passat per situacions d'aquestes, Jesús també ha estat malmenat, és a dir, tractat malament. La diferència potser és que en aquestes situacions no s’ha trobat com una ovella sense pastor, gràcies a la confiança posada en un Déu que li és Pare.

Les seves paraules doncs ens han de conduir cap a aquesta mateixa confiança en la que ell vivia. Viure en la confiança enmig del desesper, del maltractament i la desorientació.

Jesús crida ben aviat uns col·laboradors, els Dotze, els deixebles, els apòstols... Aquesta manera de fer no la podem deixar en l’anècdota. Si creiem que Jesús és el Fill de Déu, la cara humana de Déu, hem de creure que el que ell fa és expressió de la manera de fer de Déu.

Si ell s’envolta de col·laboradors per acomplir la seva missió, hem de creure que Déu s’envolta de col·laboradors per dur a terme la seva missió.

Jesús en crida Dotze, símbol de les dotze tribus d’Israel. I envia a aquestes tribus d’Israel. Després de la resurrecció aquesta missió s’eixampla a tot el món: en l’evangeli de Mateu, les darreres paraules de Jesús són “Aneu per tot el món...”

La manera de fer de Déu és la mateixa. Cada un de nosaltres, cristians o no, creients o no, som cridats a col·laborar amb ell. Encara que sigui una mica agosarat, podríem dir que sense nosaltres Déu estaria perdut. No tindria els instruments necessaris per dur a terme la seva missió.

I quina és aquesta missió? Anem també a veure la missió de Jesús, que encomana als Dotze: “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis...”

Què hi ha de comú en aquestes accions?: malaltia, mort, exclusió i pecat.

La missió de Déu en el món, per a la qual som enviats va per aquí: Lluitar contra el mal en totes les seves formes i donar consol i esperança en els nostre límits.

I per a dur-ho a terme Déu ens ha fet un regal: la nostra capacitat d’estimar, aquell esperit d’amor que s’ha unit al nostre esperit humà, allò que ens fa imatge i semblança d’Ell.

Es amb aquest “poder” que som capaços de guarir malalties, d’apostar per la vida, de ser llavors de comunió, de rebutjar el mal.

Un “poder” que hem rebut sense pagar res i que hem de donar sense demanar res a canvi.

Encara que a vegades costi creure-ho, el Regne de Déu és a prop. I és a prop perquè és un Regne que ve de Déu i que ens l’ha donat des del moment en què per amor ens va crear.

Ni que el rebutgem, aquest Regne és a prop. I en Jesús és on l’hem vist més a prop, ni que els homes intentessin fer-lo fora.

La resurrecció és el que ens dóna aquesta esperança, amb la que intentem caminar enmig de les dificultats. No som com ovelles sense pastor. Jesús va al davant nostre i ens ensenya el camí. Seguim-lo sense por!

Diumenge passat, Jesús ens convidava a construir la nostra vida sobre uns bons fonaments. Aquesta vida en la que intentem seguir Jesús i el seu evangeli.

Penso que les lectures que hem escoltat ens ajuden a construir bé aquest edifici que som nosaltres, a fer-hi aquests bons fonaments.

El judaisme va ser ja una purificació de la religió. La creença, la religió, fàcilment deriva cap a situacions que s’allunyen moltíssim del que hauria de ser la relació amb Déu.

Així, per exemple, el judaisme s’allunya de pràctiques com eren els sacrificis humans. El relat d’Abraham i Isaac és segurament un text per deixar ben assentat que Déu no pot desitjar un sacrifici humà.

Però com hem vist en la lectura del profeta Osees, i com veiem en tants textos dels profetes, el judaisme es desvirtua, oblidant el que és essencial: l’experiència d’un Déu que allibera, que al mateix temps que és Misteri, és a prop dels homes, que simpatitza amb els pobres i desheretats, un Déu que és misericordiós: “El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes, coneixement del Senyor i no holocaustos”

Presentar una ofrena al Temple, pagar el delme, fer un holocaust, quan perden el seu sentit més profund, esdevenen una manera de complir i de quedar tranquils. Oblidant el que ha de ser una relacio amb Déu, un Déu que espera de nosaltres respostes de compassió, d’amor, de perdó.

Jesús reprèn aquesta tradició profètica i intenta purificar la relació amb Déu. Ens parla de Déu com un pare que estima tots i cadascú dels seus fills, però que té una mena de passió per aquell fill que s’ha equivocat, que ha deixat la casa, i que és capaç de tornar, de demanar perdó.

Un Déu que dóna més importància a la compassió, al perdó, al servei que no pas el culte pel culte.

Jesús crida aquell recaptador d’impostos, tan mal vist de tothom, acusat de col.laborador i d’estafador, per seguir-lo.

El seguiment de Jesús no demana condicions prèvies, títols ni certificats de bona conducta.

Per seguir Jesús cal només decisió, ganes de fer camí amb ell, d’escoltar-lo i de posar en pràctica les seves paraules.

Jesús s’asseu a la taula dels mal vistos per parlar-nos d’aquest Déu sorprenent que es manifesta en els exclosos per convidar-nos a no excloure ningú, a treballar per acollir tothom, per ser instruments d’unitat.

Aquests ensenyaments de Jesús són també una crida a purificar les nostres pràctiques religioses.

Quin és el sentit de la nostra missa dominical? Es un temps que donem a Déu perquè sigui benèvol amb nosaltres? Per tranquilitzar la nostra consciència?

Deixem de banda, entrant a l’església, de tot el que és la nostra vida de parella, familiar, social, laboral, com si no tinguessin res a veure amb la nostra vida cristiana?

Si escoltem bé el que Jesús ens diu, caldrà que la taula de l’eucaristia s’assembli una mica a aquella taula de l’evangeli. Que siguem capaços de estar oberts a tothom, que el que aquí celebrem, la paraula que escoltem, el pa i el vi que compartim, ens ajudin a posar en pràctica en la nostra vida de cada dia els ensenyaments d’aquest Jesús que acull, que no condemna i que no té prejudicis.

Que aquests siguin també els nostres valors en relació amb tots els qui a un moment o un altre es creuen en la nostra vida.