Pàgina de Josep Maria Canet

 

El Déu de Jesús és un Déu Paraula: “La Paraula es va fer home i va plantar la seva tenda entre nosaltres” ens diu sant Joan al començament del seu evangeli.

Déu és un Déu que parla, però no ens hem d’imaginar una paraula que ens ve com si tinguéssim una línia directa amb ell.

Déu parla amb paraules humanes. La paraula bíblica, que diem que és paraula de Déu, és al mateix temps paraula humana. I dir això no és devaluar la paraula de Déu. Més aviat és donar més valor a la paraula humana. Es reconèixer que l’Esperit de Déu pot unir-se al nostre esperit humà, tal com diu Sant Pau en una carta.

Què és sinó la nostra fe en Jesucrist? La fe en un Déu que s’encarna, que s’ha fet humà.

Aquesta fe ens compromet. Perquè Déu es val també de la nostra paraula per parlar. Déu es val dels nostres mans per actuar. Déu es val dels nostres gestos humans per estimar.

La paràbola del sembrador que avui hem escoltat ens convida a veure el món i l’existència en aquesta perspectiva d’un Déu que parla.

El primer missatge de la paràbola és un missatge de l’esperança. Es un dir-nos que, malgrat totes les dificultats i entrebancs que aquesta paraula de Déu té per arribar a l’home, finalment donarà fruit.

Aquest missatge esperançat hauria d’ajudar-nos a mirar el món d’una manera diferent. A saber-hi llegir tants signes positius que hi ha amagats, que es fan en la discreció, però que hi són.

A no ser profetes de desgràcies ni a pensar que el món és un desastre i que tot va malament. Hi ha paraules que cauen a la bona terra i que donen fruit. Ni que moltes es perdin en el camí, en el terreny rocós o enmig dels cards, n’hi que donen fruit, paraules de solidaritat, de pau, de servei, de justícia, de respecte del planeta, de perdó...

Es aquell missatge positiu del concili Vaticà II que fa seus els goigs i les esperances del nostre món.

No sempre el missatge que transmet l’Església traspua aquesta esperança en la humanitat. No sembla que ens creiem que l’home és imatge i semblança de Déu.

En un segon moment la paràbola, el parlar-nos d’aquestes diferents situacions en què pot ser acollida la paraula, no hauria de fer-nos maniqueus, pensant que o bé sabem acollir sempre la paraula o bé no l’acollim mai. Cadascú de nosaltres som una barreja de camí, terreny rocós, cards i de terra bona. I el que cal és que augmentem cada vegada més el ser terra bona i disminuïm els impediments que posem perquè la paraula doni fruit en nosaltres.

Finalment, la paràbola ens diu que no només podem acollir la paraula sinó que també podem ser el sembrador que surt a sembrar.

Sembrar paraules d’amor, un amor a la manera del de Jesús, sense mirar massa la identitat d’aquell que estimem, com el bon samarità, un amor sense fronteres a aquell que ens necessita.

Sembrar sense preocupar-nos massa si aquest amor sembla que es perdi, com el pare que estima el fill fins i tot quan el fill no respon bé a aquest amor, com l’educador que a vegades li sembla que la seva acció no fa forat en els seus alumnes.

Sembrar amb l’esperança que un dia o un altre la llavor donarà fruit.

L’eucaristia és un temps en què acollim la paraula que Déu, sembrador, sembra en les nostres vides. Però al mateix temps ens envia a sembrar en les nostres famílies, entre els nostres veïns, a les escoles i als llocs de treball.

L’evangeli d’avui té dues parts diferents, encara que penso que totes dues tenen una certa relació, com ja explicaré.

En la primera part Jesús expressa la seva alegria perquè la seva missió ha fet forat. Però no ha fet forat en els més savis, en els importants, en els que creuen que ho saben tot, sinó entre els senzills, com aquells pescadors de Galilea, com Pere, Joan, Jaume o Andreu. O com aquelles dones senzilles que li demanen una guarició. O com aquells infants que ningú tenia en consideració.

El Déu que Jesús ens revela és el Déu dels senzills, dels petits. I si això és així deu ser perquè ser senzills és la nostra manera natural de ser. Déu ens ha creat així. Perquè essent senzills siguem feliços. I cada vegada que ens allunyem d’aquesta senzillesa, ens allunyem de la felicitat.

La realitat, però, sembla contradir tot això. Semblaria que la vocació natural de l’home sigui la de ser important, entès. Ja no només pel que veiem al voltant nostre, sinó, i si som sincers, pel que ens passa a nosaltres mateixos. La temptació d’ocupar els bons llocs, de ser ben vistos dels altres, de ser importants és ben arrelada.

Les paraules de Jesús ens diuen que no ens deixem enganyar per aquestes tendències. La felicitat la trobarem en la senzillesa, en la humilitat, en el no creure’ns ni superiors ni millors que els altres. La felicitat la trobem fent-nos infants.

La segona part és una crida de Jesús: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Cansats i afeixugats per tantes situacions que ens pesen. Cansats perquè fem massa coses i no tenim mai temps per aturar-nos i saber perquè les fem. Cansats per aquell familiar malalt, dependent, del que ens hem de cuidar i que no ens deixa el temps que voldríem per a nosaltres. Afeixugats per aquell fill que ens fa patir perquè el veiem desorientat, o del que no acabem de comprendre la seva manera d’actuar. Cansats per la nostra salut física o psíquica que no acaba de rutllar. Afeixugats perquè la nostra vida de parella no funciona. Cansats per les hores de feina al treball, a casa... i que no ens donen el suficient per arribar a fi de mes.

A tots nosaltres cansats i afeixugats per una raqó o altra, Jesús ens crida a anar cap a ell per trobar el repòs. Un repòs que potser no vol dir un descans, un asseure’s i no fer res. Ens crida a ser els seus deixebles, perquè és allà on trobarem el repòs.

I per unir les dues parts de l’evangeli, si precisament els que seguien Jesús eren els senzills, deu ser que per trobar el repòs ens cal cercar la senzillesa. Una senzillesa que ens pot fer abandonar molts fardells dels que potser podem prescindir i que fan que el nostre caminar sigui pesat i difícil.

Ser senzill passa també per la nostra vida material, econòmica. El consum exagerat no ens ajuda.

Ser senzill passa per la nostra vida de relació amb els altres. No cercar grans heroïcitats, sinó petits i senzills gestos de cada dia que van en la línia del perdó, del somriure, del servei, de la disponibilitat, d’acompanyar, de fer costat...

Ser senzill passa per la nostra vida espiritual. Cercar camins de senzillesa en la nostra pregària, en la nostra manera de viure la fe... Sense creure’ns millors que els que no creuen o els qui tenen una altra religió.

Germanes i germans, l’eucaristia és un temps setmanal on cerquem una mica de repòs. Es la font al costat del camí on ens aturem per beure i reprendre forces. Sapiguem aprofitar-la.

                                                                             

 

 

La festa de Sant Pere i Sant Pau, aquests dos grans apòstols, columnes de l’Església primitiva, ens ajuden a retornar als orígens. Com diu en Raimon, “qui perd els orígens, perd la identitat”.

En sabem força de Pere i de Pau, i una primera constatació és que van ser dos cristians ben diferents des de molts punts de vista. Les seves personalitats són diferents, la seva manera de comprendre l’església, sobretot la relació amb el judaisme són molt diferents. Cap dels dos no renuncia a dir la seva opinió i a retreure a l’altre determinades maneres d’actuar.

I malgrat això, els considerem tant a l’un com a l’altre dues columnes de l’església. Fins i tot celebrem el mateix dia la seva festa.

Perquè malgrat les importants diferències hi ha quelcom que és comú en tots dos: la seva passió pel Crist. La seva determinació a respondre cada dia aquella pregunta que Jesús va posar els dotze: “I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?” i a respondre-la no amb la boca, sinó per un testimoniatge valent, coratjós. Un testimoniatge que els portarà tots dos a la presó. Un testimoniatge que els portarà tots dos a una mort com la del seu mestre.

Tots dos, enmig de defallences, de negacions, i en el cas de Pau de persecució dels cristians, es van mantenir fidels, tots dos es van poder presentar al seu mestre dient-li: “Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa, em mantinc fidel”

Celebrar les festes dels sants no és només una bonica tradició, venerar-los tampoc.

Els sants els tenim davant nostre com a models d’homes i dones que han intentat seguir el Crist i que s’han mantingut fidels.

       Sant Pere i Sant Pau són especialment models per a nosaltres. En primer lloc per a la nostra Església, comunitat dels qui volem seguir el Crist ara i aquí.

Les seves grans diferències en el que és accidental al costat de la seva coincidència del que és essencial ens serveix com a exemple per avui on, com sempre, els cristians som diversos en moltes coses: sensibilitats diferents, cultures diferents, maneres de fer diferents... Aquesta diversitat ha de tenir aixopluc en una mateixa Església sempre que sapiguem distingir el que és essencial del que és accidental. Com ho van saber fer Pere i Pau. Sempre que puguem dir obertament i sense por el que pensem per intentar posar-nos d’acord. Sense inquisicions i sense obscurantisme.

La nostra societat d’avui, tan diversa i poc uniforme ha d’impulsar-nos a fer una Església plural i oberta a tots aquells que com Pere i Pau s’apassionen pel Crist. Els uns amb més seguretat, els altres amb més dubtes, els uns que els agrada una litúrgia més tradicional i els altres que volen una litúrgia més participativa. Tots hem de tenir lloc dins l’Església.

Es només en una Església plural que podrem retrobar la unitat, no només dels catòlics que pensen diferents, sinó també dels cristians d’altres confessions.

I a cada un de nosaltres, Pere i Pau ens són una ajuda per poder respondre a aquella pregunta essencial de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”

Una pregunta que ens hem de posar en les diferents etapes de la nostra vida, si no volem restar en una fe mediocre i rutinària. Avui, qui és Jesús per a mi, quin lloc ocupa en la meva vida, en les meves opcions, en les meves decisions...

Pere i Pau ens conviden a no restar estancats en una religiositat superficial i tèbia, que en té prou amb l’acompliment d’uns quants manaments i d’unes quantes tradicions.

Pere i Pau ens conviden a saber posar la nostra confiança en Aquell que ho pot tot, que ens dóna forces per mantenir-nos fidels fins al final de la cursa.

Diumenge passat, en l’evangeli, una mica abans d’aquest que hem escoltat avui, Jesús s’envoltava d’un grup de dotze, que ell anomenava deixebles i apòstols.

El deixeble és aquell que està al costat d’un mestre, que l’escolta, que mira d’estar a prop d’ell.

Però no es tracta només d’escoltar i aprendre. Cal en primer lloc confiança. El deixeble ha descobert en aquell mestre alguna cosa que li dóna confiança. Se’n pot fiar d’ell. I perquè li té aquesta confiança, vol escoltar-lo, mirar el que fa, i intentar seguir els seus passos.

Aquesta confiança s’ha de viure en llibertat. Quants mestres intenten suprimir la llibertat dels seus deixebles. Pensem en les sectes.

No és el cas del mestre veritable, com ho fou Jesús. El bon mestre respecta el deixeble, l’ajuda a créixer i quan veu que ja n’és capaç, l’envia, el deixa volar.

Precisament l’altra paraula, “apòstol” ve del grec i significa “enviat”.

Jesús envia el deixeble, el fa apòstol. No pretén que estigui sempre al seu costat. Vol que el què ha après ho comuniqui als altres.

I aquest és, penso, el missatge que dóna Jesús als apòstols en l’evangeli d’avui: “allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”

 Es el pas del deixeble a l’apòstol, ser testimoni.

Tot aquest camí que van haver de fer els Dotze és el camí que estem convidats a fer cada un de nosaltres.

Acceptar la crida, el “Vine amb mi”, fer confiança i esdevenir testimoni.

Fer confiança com deia no és principalment aprendre coses sobre Jesús. Es abans que res fiar-nos d’ell en el centre de les nostres vides, amb les nostres preocupacions, dificultats, dubtes... Amb Jeremies, que sabem que ho va passar molt malament, que va ser perseguit, amenaçat, hem de saber dir: “és a vós que jo he confiat la meva causa”

Saber-ho dir i saber-ho viure no en els bons moments sinó en els dolents, aquesta és la prova de foc del deixeble. Creure que Déu té comptat cada un els nostres cabells en el moment en què ens sentim abandonats. Aquest és la fe veritable. Més que l’acceptació d’uns dogmes o uns manaments.

Quan hi arribem, el següent pas, el de testimoniar, el de sortir als carrers, ja no és massa difícil.

La força, el coratge brollaran d’aquesta confiança. Es amb aquesta força que Jesús va poder arribar fins al final. Una força que naixia de la gran confiança que tenia en el seu Pare.

I aquesta força no és altra que l’Esperit.

Tot això ens ha de fer pensar també a nivell d’Església. A vegades tenim la temptació de quedar-nos dins dels nostres murs. Només sortir per reivindicar drets. Si el nostre grau de fe, de confiança fos més gran, no ens faria por sortir a les teulades, anar pels carrers, a plena llum, no per dominar, ni per buscar cotes de poder, sinó per compartir amb els altres, creguin el que creguin, la nostra confiança en l’ésser humà, que brolla de la nostra confiança en Déu i en el seu amor.

Barrejar-nos amb els altres, no per acomodar-nos al món sinó per posar-nos al seu servei, per ser llevat dins la pasta.

Per arribar-hi, però, cal que creixem com a deixebles, que anem contínuament cap al nostre mestre per escoltar-lo, per beure de la seva aigua de vida, per menjar la seva paraula, i per compartir el pa i el vi de l’eucaristia, signes de la seva vida donada en favor de tota la humanitat, sense distincions de raça, nació, religió ni condició social.

Continuem-ho fent en aquesta eucaristia d’avui.

                                                                                      

 

“En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperençada” Què veu avui Jesús mirant la multitud dels nostres dies? No crec que ningú pugui dubtar que segueix veient gent malmenada i desesperançada, que ha perdut el nord, que no sap cap a on tirar. Més encara, algú de nosaltres, sobretot els adults, podria dir que mai no s’ha trobat en aquesta situació?

Quantes vegades no fem anàlisis pessimistes del nostre món d’avui i també de les nostres situacions personals?

L’evangeli és bona notícia. Aquestes paraules no ens condueixen a un túnel fosc, a un carreró sense sortida. L’evangeli ens dóna esperança. Jesús també ell mateix ha passat per situacions d'aquestes, Jesús també ha estat malmenat, és a dir, tractat malament. La diferència potser és que en aquestes situacions no s’ha trobat com una ovella sense pastor, gràcies a la confiança posada en un Déu que li és Pare.

Les seves paraules doncs ens han de conduir cap a aquesta mateixa confiança en la que ell vivia. Viure en la confiança enmig del desesper, del maltractament i la desorientació.

Jesús crida ben aviat uns col·laboradors, els Dotze, els deixebles, els apòstols... Aquesta manera de fer no la podem deixar en l’anècdota. Si creiem que Jesús és el Fill de Déu, la cara humana de Déu, hem de creure que el que ell fa és expressió de la manera de fer de Déu.

Si ell s’envolta de col·laboradors per acomplir la seva missió, hem de creure que Déu s’envolta de col·laboradors per dur a terme la seva missió.

Jesús en crida Dotze, símbol de les dotze tribus d’Israel. I envia a aquestes tribus d’Israel. Després de la resurrecció aquesta missió s’eixampla a tot el món: en l’evangeli de Mateu, les darreres paraules de Jesús són “Aneu per tot el món...”

La manera de fer de Déu és la mateixa. Cada un de nosaltres, cristians o no, creients o no, som cridats a col·laborar amb ell. Encara que sigui una mica agosarat, podríem dir que sense nosaltres Déu estaria perdut. No tindria els instruments necessaris per dur a terme la seva missió.

I quina és aquesta missió? Anem també a veure la missió de Jesús, que encomana als Dotze: “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis...”

Què hi ha de comú en aquestes accions?: malaltia, mort, exclusió i pecat.

La missió de Déu en el món, per a la qual som enviats va per aquí: Lluitar contra el mal en totes les seves formes i donar consol i esperança en els nostre límits.

I per a dur-ho a terme Déu ens ha fet un regal: la nostra capacitat d’estimar, aquell esperit d’amor que s’ha unit al nostre esperit humà, allò que ens fa imatge i semblança d’Ell.

Es amb aquest “poder” que som capaços de guarir malalties, d’apostar per la vida, de ser llavors de comunió, de rebutjar el mal.

Un “poder” que hem rebut sense pagar res i que hem de donar sense demanar res a canvi.

Encara que a vegades costi creure-ho, el Regne de Déu és a prop. I és a prop perquè és un Regne que ve de Déu i que ens l’ha donat des del moment en què per amor ens va crear.

Ni que el rebutgem, aquest Regne és a prop. I en Jesús és on l’hem vist més a prop, ni que els homes intentessin fer-lo fora.

La resurrecció és el que ens dóna aquesta esperança, amb la que intentem caminar enmig de les dificultats. No som com ovelles sense pastor. Jesús va al davant nostre i ens ensenya el camí. Seguim-lo sense por!