Pàgina de Josep Maria Canet

Dues dones es troben en una situació límit. Una, la més gran, fa dotze anys que pateix una malaltia, els mateixos anys de vida de la noia a prop de la mort.

Dues dones que s'aproparan a Jesús, dues dones de qui Jesús serà proper. 

Dues dones que, com totes les dones en la societat jueva, no eren massa importants. Dues dones que esdevenen importants, úniques, als ulls de Jesús.

La dona gran està al límit. Dotze anys de sofriment físic i de sofriment interior. La dona era impura en els dies de pèrdua de sang, d'acord amb la llei de Moisès.

Amb les seves pèrdues continuades, no podia fer una vida normal, estava exclosa de la vida social. Aquest sofriment s'afegia al sofriment físic.

 Es en aquesta situació límit, desesperada, que s'atreveix enmig de la multitud a apropar-se de Jesús per intentar tocar aquell home que diuen que és un profeta.

Confiança poc reflexionada, màgica? Potser sí, però qui en la seva situació no faria qualsevol cosa per ser curat?

Enmig d'aquesta multitud, anònima, amb confiança, però també amb por, perquè sap que la seva impuresa pot tornar impur aquell que ella tocarà, toca Jesús i és guarida.

 La curació, però, no és completa. El mal físic desapareix immediatament, però falta alguna cosa. Cal sortir de la multitud i de l'anonimat per començar una relació personal, un diàleg amb aquell home que té el poder d'aixecar.

 El diàleg farà de la dona, no només una dona guarida, serà una dona salvada. Podrà aixecar-se i convertir-se en testimoni de la Bona Notícia: la bona notícia d'un Déu que ens estima, que ens  fa costat en els nostres sofriments físics, però sobretot interiors.

 Jaire, el pare de la noia, també es troba al límit. La seva filla de dotze anys és a les portes de la mort. Ell, el cap de la sinagoga, algú important en el poble, va cap aquell home ml vist per les autoritats religioses.

 Es el darrer recurs. Quin pare, quina mare no faria qualsevol cosa per salvar el seu fill de la mort. No és la mort d'un fill un dels més grans sofriments interiors que es pot tenir?

A la seva petició, Jesús respon amb el silenci. No diu res. Senzillament l'acompanya. Durant el trajecte rep l'anunci de la mort, un anunci que li fa perdre la poca esperança que li quedava. Jesús s’avança i li dóna un missatge: “Tingues fe i no tinguis por”

 El que sembla evident no és més que aparença: “La criatura dorm”. El mateix que Jesús dirà per Llàtzer el seu amic.

Al costat de la noia, acompanyat pels tres deixebles dels moments importants, Jesús no imposa les mans a la noia, tal com el pare li havia demanat. Li dóna la mà per aixecar-la. La noia es desperta,  pot continuar la seva vida de cada dia, i pot esdevenir també testimoni de la Bona Notícia: Déu ens estima, “no li agrada que l’home perdi la vida”

L’exemple de les dues dones pot il·luminar aquelles situacions que de tant en tant vivim i que ens posen al límit : la malaltia, la mort d’un ésser estimat…

Jesús ens diu el mateix que va dir a Jaire : « Tingues fe i no tinguis por »

Un missatge de confiança que és el que hauria de ser el nostre nord, la nostra brúixola en les situacions que ens costa comprendre o que ens omplen de tristesa.

 En aquestes situacions ens cal sempre sortir de l’anonimat de la multitud per apropar-nos de Jesús i establir amb ell una relació personal que ens doni pau, pau interior sobretot. Una pau que ens permet acceptar que la nostra petició no obtingui una resposta tal com l’esperàvem, una pau que ens permet de viure confiats, que allunya de nosaltres la por, fins i tot en moments de gran dificultat.

Jesús ens pot donar aquesta pau interior ja que ell va viure en pròpia carn aquesta situació límit on es va sentir abandonat de Déu. Però al mig d’aquest crit desesperat, Déu Pare el va acompanyar i el va ressuscitar.

Amics, en aquest diumenge, dia de trobada personal amb Jesús en l’eucaristia, apropem-nos d’ell, com la dona, per fer créixer la nostra relació personal amb ell     

 Jesús ens diu avui: “Talita, cum”, aixeca’t.

 Aixecar-nos per, com ell, acompanyar els qui se senten desesperats, donar la mà als qui estan per terra a causa del desànim, de la soledat, de la tristesa, de les dificultats econòmiques, de l’exclusió…

 Com deia la mare Teresa, preocupar-nos dels altres ens fa oblidar una mica els nostres propis problemes i dificultats.

Jesús ens va deixar el memorial de la seva vida en el sopar que va celebrar amb els deixebles el dijous sant. Ho podia fer de moltes altres maneres, però va escollir el moment d’un menjar. De fet no és massa estrany. Tot al llarg dels evangelis trobem Jesús en diverses ocasions compartint un àpat.

Fins i tot va ser acusat pels seus detractors de ser un glotó i un bevedor. L’àpat és un moment de la vida de l’home que ha tingut la seva importància, i que ens diferencia dels animals. Es cert que els animals també mengen, però per dir-ho d’alguna manera, no perden el temps en el moment de menjar per passar una estona amb els altres, com fem nosaltres moltes vegades. El fet de menjar ens és una excusa per passar una estona amb els nostres familiars, amics, sobretot en aquells àpats de celebració, de festa.

Jesús no fa més que aprofitar aquesta vivència profundament arrelada en els homes del convit, del banquet, de l’àpat fraternal per anunciar aquell Regne de fraternitat, d’amor que és l’objectiu de la seva missió.

Per això no té por de compartir taula amb qualsevol: sigui un publicà o sigui un fariseu. Són bons moments no tant per menjar uns aliments com per compartir el temps, la paraula.

 Es la paraula precisament, la paraula que a través de Jesús, ve de Déu, la que enriqueix tots els àpats en els que Jesús participa.

Una paraula que no és sempre parlada, una paraula que és moltes vegades un gest: una guarició, un somriure, un gest d’acolliment, un gest de servei...

El sopar del dijous sant, doncs, l’hem de veure dins d’aquest context. Coincideix a més, amb la festa de Pasqua, festa de l’alliberament d’Israel de l’esclavatge d’Egipte.

Jesús utilitza dos dels elements més senzills, però també més significatius, del sopar. El pa i el vi. Aquests dos aliments que provenen de dos fruits, el blat i el raïm, però que han estat elaborats per l’home: Do de Déu i treball de l’home. Jesús va fer una bona elecció. El pa i el vi resumeixen d’alguna manera el que és la nostra vida. Rebre els dons que Déu ens dóna però posant-hi el nostre treball, el nostre esforç.

El pa és el signe de la unitat. En el gest de trencar aquest sol pa i distribuir-lo Jesús ens ve a dir que ell es trenca, es dóna, es disgrega en cada un de nosaltres, amb l’objectiu que aquest pa trencat provoqui la unitat d’aquells qui el mengen. El pa es divideix amb l’objectiu d’unir. Jesús es trencarà sobre la creu per tal que la humanitat camini cap a la unitat.

El mateix podem dir del vi, que té a més aquesta semblança amb la sang, i que ens recorda de quina mort va morir Jesús, una mort violenta.

L’eucaristia que celebrem cada diumenge és record d’aquell sopar. No un record només. Es un record que es fa present.

La donació de Jesús per a nosaltres es repeteix avui aquí. El pa trencat, cos de Jesús, el vi vessat, sang de Jesús, se’ns donen per tal que nosaltres esdevinguem instruments d’unitat i d’amor.

El papa Benet, en la seva primera encíclica “Déu és amor” deia: “Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de l'amor és fragmentària en si mateixa” frase que recull el pensament de Pau quan s’adreçava als Corintis que, com era costum aleshores, feien un àpat després de l’Eucaristia. Cadascú es portava el sopar i mentre alguns s’afartaven, altres no tenien res per menjar. Pau els diu: L’eucaristia que heu celebrat no és eucaristia!

L’eucaristia és doncs un compromís per viure-la en la nostra vida de cada dia. Tota la nostra vida hauria de ser eucarística.

Demanem, doncs, en aquesta festa del Cos i la Sang de Crist, que les nostres eucaristies siguin eucaristies, que no els manqui una part essencial que és la de posar en pràctica en la nostra vida el manament d’amor, ser llevat d’unitat, de comunió en els nostres ambients tan sovint dividits per una o altra raó.

Des que vam començar l’any litúrgic hem anat celebrant els diferents moments de la nostra fe. Nadal, el Déu que s’encarna, que es fa humà, el camí de Jesús que culmina en la creu, el triomf de la vida sobre la mort en la resurrecció i la festa de l’Esperit, el Déu que ens acompanya des de dins nostre

La festa d’avui, de la Trinitat, pot ser una ocasió per aturar-nos i fer com un resum de tot aquest recorregut litúrgic. 

A l’Església li va fer falta un temps per arribar a aquesta definició d’un Déu tri, que d’alguna manera podia xocar amb el monoteisme tan radical del Judaisme, però en el fons, aquesta definició de Déu Pare, Fill i Esperit, és una conseqüència natural del Déu que en Jesucrist havien descobert

Jesús era un jueu, i en tant que jueu, creia en el Déu únic que suprimeix tots els ídols, tal com es descriu en el text del llibre del Deuteronomi que hem escoltat. 

I més que cap altre Jesús ha afirmat i viscut aquest Déu únic que anomenava Pare. I més que ningú ens ha fet comprendre que no s’han d’adorar d’altres déus : el déu diner, el déu poder, el déu Cèsar, i fins i tot tampoc s’han d’adorar institucions sagrades del Judaisme com la Llei, el Temple o el Dissabte. Hem d’adorar el Déu únic.  

Però al mateix temps, ens ha revelat que aquest Déu únic no és un Déu aïllat al cel, un Déu que ens ha creat i ens ha deixat.

Ens ha revelat que Déu no és solitari, ben al contrari, tot en ell és relació. De fet Jesús no ho treu del no-res això, el que fa és aprofundir en el Déu dels seus pares, el Déu que parla al poble d’Israel, el Déu que acompanya, que envia els profetes…

En aquest aprofundiment ens ha fet una magnífica definició, dient-nos: Déu és amor.

 Aquest amor de Déu Pare que va en primer lloc cap al Fill, un amor que es desborda en la seva creació, especialment en la de l’home i la dona, creats a la seva imatge. I en aquest desbordament d’amor, ell mateix s’ha fet humà en Jesús. A partir d’aquí alguna cosa de nosaltres és en Déu i alguna cosa de Déu és en nosaltres: el seu Esperit.

 Moltes vegades, o algunes, utilitzem o diem la fórmula “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, al començar les nostres celebracions, o les pregàries. Vam ser batejats amb aquesta fórmula.

No es tracta d’una fórmula màgica, un joc de paraules. Cada vegada que l’utilitzem, és una manera de professar i de dir que volem participar de l’Amor de Déu. Que volem col·laborar amb ell per tal que el seu Esperit actuï en el món. Aquest Esperit sense fronteres que celebràvem diumenge passat, que viu en el cor de tot home, de tota dona i que dóna fruits en tot el que es fa a favor de l’home, sigui fet per un cristià o per un no cristià, sigui fet per Càritas o per qualsevol altra organització que treballa per la pau, pel desenvolupament, pel respecte de la dignitat humana

La Trinitat no és, doncs, una qüestió teològica, de savis, un misteri, en el sentit d’una cosa que no es pot comprendre. Es veritat que Déu no el podrem comprendre mai, però sí que podem intentar viure’l.

La Trinitat és vida. Si Déu és tri, nosaltres, fets a la seva imatge, d’alguna manera també som trins. Som trins quan reconeixem, amb la nostra manera de viure, que Déu és el nostre Pare, que som fills, i en conseqüència, germans i germanes, i que a més, som enviats al món a escampar aquest Déu Pare.

  Viure com a fills i germans, és la nostra manera de viure la Trinitat.

Amics, que aquest Déu Pare, Fill i Esperit ens ajudi a no aïllar-nos del nostre món, a no ser solitaris sinó solidaris, a reconèixer aquest Déu proper apropant-nos dels altres i de les seves necessitats. Compartir les alegries i les tristeses, les esperances i les angoixes de tot ésser humà, tal com ens va convidar el Concili Vaticà II.

Es així, i no amb frases i paraules que anunciarem dia rere dia que Déu és amb nosaltres.  

Cinquanta dies després de la Pasqua, on els jueus celebren la sortida d’Egipte i l’alliberament de l’esclavatge, guiats per Moisès, celebren la Pentecosta (el nom vol dir precisament en grec cinquanta). El motiu de la celebració és el lliurament dels deu manaments, de la Llei, l’aliança del Sinaí. En aquesta llei no hi hem de veure tant unes prescripcions morals, com que aquest Déu que els ha alliberat, els vol acompanyar, vol fer-se proper d’ells. I un primer signe d’aquesta proximitat són aquests consells de vida, que els ajudi a relacionar-se millor amb Déu i amb els altres. 

Cinquanta dies després de Pasqua, on nosaltres, seguidors de Jesús, hem celebrat l’alliberament, gràcies a la seva resurrecció, dels nostres límits, de la nostra feblesa, i fins i tot de la mort, en la festa de Pentecosta, la festa e l’Esperit, celebrem també que aquest Déu que Jesús ens ha ajudat a descobrir, és un Déu proper, que ens vol acompanyar. I aquesta proximitat, aquest acompanyament és tan profund, que no n’ha tingut prou en fer-se humà en Jesús, sinó que s’ha ficat dins nostre per unir el seu Esperit al nostre.

El text dels Fets dels Apòstols ens descriu d’una manera imaginativa un esdeveniment que és difícil d’explicar. A nosaltres, occidentals, amb el nostre esperit cartesià, en què ho volem delimitar tot, sempre ens ha costat comprendre que és l’Esperit de Déu. Més val, potser, no intentar comprendre’l massa, sinó saber descobrir la seva acció en nosaltres.

Als Apòstols i a Maria, aquest Esperit els fa passar de la por a la valentia, de la feblesa a la força, de la dificultat de comunicar a una comunicació global que fa que tothom els comprengui, de la tristesa de la creu i la mort, a l’alegria de la vida, de la foscor i de no comprendre, a la llum i al coneixement.

Vent, foc, buf, colom... moltes imatges representen l’Esperit Sant, precisament perquè no se’l pot representar. Com deia, és millor no parlar gaire de l’Esperit, sinó deixar-lo parlar a través nostre, sentir-lo dins nostre més que no fer-ne grans afirmacions teològiques.

L’Esperit és dins nostre, fins i tot quan no el reconeixem, fins i tot si no creiem en Ell. Es l’Esperit el que ens fa actuar per donar fruits d’amor, d’alegria, de pau, de paciència, de bondat, de fe, d’humilitat, de domini d’un mateix.

L’Esperit de Déu és un esperit que no té fronteres. En ell no hi ha llengua, ni raça, ni classe social, ni sexe, ni religió, ni partit polític, ni equip de futbol...

Se sembla una mica a aquestes grans xarxes socials que ara estan de moda, i que a vegades ens fan por, el facebook i altres. De fet, la seva manera de funcionar té una semblança amb aquest esperit que també reuneix milions d’éssers humans, perquè els reuneix tots.

Som nosaltres els que després tallem aquesta gran xarxa per allà on ens convé.

Aquest Esperit de Déu, que sovint és opac en les nostres vides, va ser transparent en Jesús. Jesús no va posar res entre l’Esperit de Déu i el seu esperit humà. Per això és el Fill de Déu, el Déu encarnat.

Per això, per a nosaltres, el camí per aconseguir que l’Esperit de Déu pugui actuar en nosaltres és el camí de Jesús.

I deixant-lo actuar, ens serà menys difícil comprendre el sentit dels esdeveniments, les nostres alegries i tristeses, les nostres esperances i les nostres angoixes.

Encara que més que comprendre, l’Esperit ens ajudarà a travessar tot el que és difícil i negatiu: la malaltia, els desenganys, les ruptures... L’Esperit ens donarà la llum, no per comprendre’n les causes, les raons, sinó per saber-nos posar en les mans de Déu, saber fer-li confiança.

Però al mateix temps és un Esperit que respecta la nostra llibertat. Es dins nostre però no fa de nosaltres una mena de robots. Ens convida, ens empeny, ens proposa, ens il·lumina, però sempre ens deixa a nosaltres prendre la última decisió de les coses.

Es un Esperit de llibertat, de tal manera que  quan ens allunyem d’Ell en virtut de la nostra llibertat, fàcilment esdevenim esclaus. Esclaus de l’egoisme, del diner, de la comoditat...

 I quan ens allunyem d’Ell, sempre va, suaument, trucant a la nostra porta, per acollir-nos.

Es l’Esperit que en cada eucaristia transforma el pa, el vi i els nostres cors perquè esdevinguem vida de Jesús, Cos de Crist.

Que aquesta eucaristia en la festa de la Pentecosta sigui aquell vent i aquell foc que ens fan aixecar enmig del nostre món d’avui per anunciar que Déu és a prop, per testimoniar pel nostre amor que Déu és Amor.

Les lectures que acabem d’escoltar ens ajuden a aprofundir en el sentit d’aquesta festa que celebrem quaranta dies després de Pasqua (si ho haguéssim celebrat dijous passat tal com es feia fa uns anys) i deu abans de la Pentecosta.

Cada una d’aquestes tres festes, Pasqua, Ascensió i Pentecosta, intenten fer-nos veure la resurrecció de Jesús des de diferents costats. Cada una insisteix en un aspecte diferent d’aquella experiència difícil d’explicar que van viure els primers testimonis.

I tot plegat per ajudar-nos a actualitzar avui nosaltres aquella mateixa experiència però en el nostre temps, en el nostre espai concret.

L’objectiu de la litúrgia és precisament aquest d’actualitzar en el nostre avui concret, en la nostra situació concreta, aquells esdeveniments fundadors, sobretot aquest de la resurrecció.

Es per això que no hem de donar una excessiva importància als detalls dels esdeveniments, que utilitzen sovint un llenguatge simbòlic, ni tampoc a  la cronologia, que no és la mateixa en els diferents evangelis.

Cal anar al cor dels relats per poder-los actualitzar en el relat de la nostra vida.

Les lectures que hem escoltat ens parlen del misteri d’absència i de presència de Déu i de Jesucrist.

Però què és sinó la nostra vida, una experiència contínua de presència i absència? En les nostres relacions humanes ho vivim contínuament. La presència física de l’altre no sempre comporta una presència que ens ompli. Aquells amb qui estem més a prop, no els trobem de tant en tant absents? No ens passa a vegades que ni que tinguem molta gent ben a prop nostre ens sentim sols? Pensem en la relació de parella, però també en l’amistat o en les relacions pares-fills. Passem per moments de gran presència, de sentir-se a prop l’un de l’altre i moments d’allunyament, de manca de sintonia...

I amb Déu? Hi ha moments que creuríem que el podem tocar, i altres en què no el veiem en lloc. Dies de llum, dies de foscor.

L’experiència dels deixebles respecte a Jesús passa també per moments d’absència, de foscor, sobretot en la creu i per altres de gran presència, de llum, com són les experiències de Pasqua, les aparicions del Ressuscitat.

Aquests contrastos no desapareixen amb la resurrecció. L’Ascensió és l’afirmació de què l’absència, d’una manera o d’una altra ens acompanyarà sempre en la nostra vida d’aquí baix. Mai, en la nostra vida podrem viure en una presència absoluta de Déu. Fins i tot els grans místics, al costat d’experiències profundes de presència de Déu en la seva vida, viuen experiències d’una gran foscor. Pensem en Teresa d’Avila, en sant Joan de la Creu, i més cap aquí en Teresa de Lisieux o encara més a prop en Teresa de Calculta. Semblaria que en la seva vida la presència de Déu és constant, però després, en els seus escrits hi descobrim grans moments de foscor.   

Però l’Ascensió és també una festa de presència: la presència misteriosa en el quotidià de les nostres vides  del ressuscitat.

Una presència del Crist que no trobarem mirant al cel, sinó mirant al nostre voltant, estant atent a aquelles situacions i a aquelles persones que ens criden a ser solidaris, compassius, amb esperit de servei... Una crida a acollir-los, escoltar-los, perdonar-los, perquè és en el germà que el Crist se’ns fa present per tal que nosaltres actuem com ell va actuar: amb l’esperit d’aquell samarità que sense preguntes es va aturar i va socórrer l’home caigut al costat del camí.

Viure aquest amor concret és l’única manera de descobrir la presència dia rere dia del Crist en la nostra vida.