Pàgina de Josep Maria Canet

http://paginajosepmariacanet.blogspot.com

L’acusació oficial per la qual Jesús va ser condemnat a mort per l’autoritat romana va ser la de voler ser Rei dels Jueus.

Tot plegat, com a conclusió d’una maquinació ben portada per les autoritats religioses de Jerusalem, que van trobar aquesta una bona manera de rentar-se les mans. Mans que Pilat també es va rentar argüint que si condemnava Jesús no era ben bé perquè ell ho desitjava, sinó per fer contentes aquestes autoritats jueves.

Jesús viu de ple en la seva vida humana una d’aquestes històries en què tothom es renta les mans però en què tothom queda tranquil perquè han esborrat aquell que fa nosa.

Però de fet, Jesús no va usar quasi mai la paraula rei referint-se a ell. Més aviat parlava sempre d’un Regnat, d’un Regne presidit no per ell, sinó per Déu. Un Regnat de Déu on hi regna l’Amor i la Pau.

Aquest va ser el missatge de Jesús des del principi de la seva missió: “El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”, i aquest és el leit motiv de tota la seva vida.

En Jesús doncs el que és important és aquest Regne de Déu, i no allò pel que serà condemnat i que d’alguna manera celebrem avui: Jesús Rei.

Quan avui ho celebrem com a final de l’any litúrgic és per dir que aquell que hem escoltat durant tot l’any, aquell que confessem com a Messies, com a Fill de Déu, és el qui dóna sentit al nostre viure, és el qui ens indica el camí a seguir. I aquest camí és el camí del Regne, regne d’amor i de pau, de justícia i de veritat.

Ben lluny dels regnes d’aquest món, dels poderosos d’aquest món, que no fan tot el que podrien fer per apropar tots aquests valors a la història dels homes.

Però ben lluny, ho hem de reconèixer, de nosaltres mateixos, que no fem tot el que podríem perquè el Regne de Déu sigui més a prop.

Per fer-ho, com Jesús ens deia, ens cal una conversió, un canvi. Canvi com el que manifesta l’home crucificat amb ell. Ni que sigui a un instant de la mort, és capaç de convertir-se al Regne de Déu.

Canvi com el que han manifestat tants personatges, reals o ficticis,  tot al llarg de l’evangeli de Lluc i que hem sentit durant aquest any: Zaqueu el recaptador d’impostos, el fill que havia marxat de la casa del pare, el leprós samarità que fa mitja volta per donar gràcies, el publicà que prega enmig del temple, el samarità que s’atura per ajudar l’home ferit en el camí…

Tants exemples de gent que és capaç de fer un canvi per tal de viure més d’acord amb els valors del Regne de Déu.

Valors que avui, com ahir, semblen lluny de la nostra realitat concreta, del nostre món.

Guerra, injustícia, violència, pobresa, egoisme…

Sí, dos mil anys després, el crit de Jesús continua a ser tan actual com aleshores: “Convertiu-vos i creieu en la bona notícia”. La bona notícia d’un Déu que ens estima com un pare, d’un Déu que ens perdona, d’un Déu que ens respecta… Però també d’un Déu que ens convida a estimar, a perdonar, a respectar… per tal que el seu Regne vingui.

El Regne de Déu no és una afer del més enllà, de després de la mort.

Com diu el mateix Lluc en un altre lloc de l’evangeli, el Regne és aquí, enmig nostre, en els nostres cors.

El Regne creix cada vegada que l’amor, la justícia, la veritat, la llibertat triomfen, ni que sigui a petita escala, en petits gestos…

Hem acabat un any. Ens hem reunit cada diumenge per obrir les orelles, per escoltar aquest Déu que en Jesús ens ha parlat, però que ens parla també, pel seu Esperit, a través de les persones, dels esdeveniments que ens envolten.

Però l’hem sabut escoltar, l’hem vist en la nostra vida quotidiana? O l’hem deixat passar de llarg quan ens ha parat la mà, quan ens ha mirat amb tristesa, amb por, amb sofriment, en el germà…

Tenim sort, Déu té paciència, Déu confia en nosaltres, no ens dóna per perduts. L’any que començarem diumenge que ve continuarà a convidar-nos amb suavitat per tal que responguem al seu amor.

Siguem dòcils a la seva crida!

A l’escoltar el començament de l’evangeli d’avui sobre la manera com la gent contemplava la bellesa del Temple de Jerusalem i les seves pedres magnífiques, i escoltant també la reacció de Jesús, no puc treure’m del cap la meva reacció diumenge passat al contemplar la bellesa de la nau de la Sagrada Família. I em pregunto si Jesús reaccionaria de la mateixa manera, amb un gerro d’aigua freda, dient-nos que un dia no quedarà pedra sobre pedra.

Davant temples i esglésies de gran bellesa, sigui la Sagrada Família o una petita esglesiola romànica tenim dret a gaudir de l’estètica, una estètica que en el cas d’aquests espais ens ha de dur a la pregària, a la contemplació.

Però sempre hem de fer atenció al perill d’una estètica estèril que no va més enllà, que com va dir un dia José Luis Aranguren, no ens porti a l`ètica, és a dir a una manera concreta de comportar-nos i d’humanitzar-nos. La bellesa està al servei de l’home, i per a nosaltres creients, és un reflex de la bellesa de Déu. Es signe d’una bellesa que es troba més enllà de totes les belleses d’aquí.

Pensant en la  bellesa del papa, tan important o més va ser la visita a l’obra benèfico-social del Nen Déu que la dedicació de la Sagrada Família. Encara que mediàticament va ser a l’inrevés.

La paraula de Jesús en l’evangeli d’avui ens ajuda a tocar de peus a terra i a recordar-nos la fragilitat i els límits de la nostra existència. I al mateix temps a posar la força del nostre viure allí on Jesús la va posar: en l’amor a Déu que es fa carn en l’amor als altres.

És vivint en la confiança que l’amor pot més que la mort, que la destrucció, que la malaltia, que les persecucions, que tots els sofriments, que podrem fer el nostre pelegrinatge amb el cap alt i sense defallir.

Els temps que Jesús anuncia als qui l’escoltaven ens poden recordar els nostres temps actuals. Perquè en el fons tots els temps de la història humana han estat més o menys turbulents i complicats.

Nosaltres tenim el nostre temps i cap d’altre. No val la pena viure de nostàlgies, de pensar que els temps passats van ser millors.

Es cert que hi ha moments més crítics que d’altres. Pensem en l’actual, amb la seva greu crisi econòmica, amb totes les seves conseqüències difícils per a tants.

Les paraules de Jesús ens conviden a afermar els pilars de la nostra fe. A no deixar-nos enganyar per cants de sirena, però al mateix temps a saber escoltar amb humilitat els altres, sense creure’ns millors pel fet de ser cristians. A fer camí amb tots ells, intentant ser testimonis de la nostra fe, sense proselitismes, sinó sobretot amb una actitud de servei especialment cap als més febles, que avui i aquí possiblement no siguin cristians sinó musulmans, que no siguin catalans d’origen, sinó d’altes orígens.

Abans d’ahir va començar la campanya electoral. Sentirem moltes veus. Sabrem distingir aquelles que s’ajusten més al missatge de l’evangeli, no tant en la forma com en el fons? Descartarem aquelles opcions que basen el seu programa en l’exclusió? Segur que tenim més d’una opció a escollir i que cadascuna té elements positius i negatius, i que cadascú segons el nostre tarannà escollirem una o altra. Però potser sí que n’hi hagi alguna a deixar de costat a la llum de l’evangeli.

Germanes, germans, quedem-nos amb les paraules de Pau: “Qui no vulgui treballar que no mengi”. Un treball que pot ser molt divers segons les circumstàncies de cadascú. Amb feina, aturats, jubilats, estudiants… tots tenim un treball a fer: Ser llum enmig de la fosca, concòrdia enmig de la discòrdia, perdó enmig de l’ofensa, pau enmig de la violència, justícia enmig de la injustícia… Per aquesta feina no hi ha atur. Cada dia ens ofereix moltes ocasions. Que l’eucaristia ens doni força per posar en pràctica el manament de Jesús.

(Pels que vau llegir el comentari de diumenge passat, veureuque algunes frases es repeteixen. En tots dos diumenges el protagonista és un recaptador d’impostos i el lloc on celebraré l’eucaristia aquest diumenge és diferent de diumenge passat)

L’arribada de Jesús a Jericó, prop de Jerusalem, ens recorda que el camí de Jesús, que havia començat a Galilea, arriba a la seva fi.

Un camí que havia pres amb decisió, i a través del qual l’evangelista Lluc aprofita per reunir molts dels ensenyaments de Jesús per a qui vol seguir-lo en el camí.

El text que hem escoltat avui és propi de Lluc, no el trobem en cap altre evangeli.

Tot al llarg d’aquest any hem pogut escoltar uns quants textos que són propis de Lluc i que ens parlen de temes en els que ell vol insistir.

Us en recordo alguns: la paràbola del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, la del fill pròdig, la del fariseu i el publicà, la guarició dels deu leprosos.

En tots aquests textos hi ha trets comuns. Els personatges que hi surten, el samarità, el pobre, el leprós, el publicà són gent que per una raó o una altra són en situacions de precarietat. I en alguns casos, mal vistos. El d’avui, Zaqueu, publicà, recaptador d’impostos per compte dels Romans, dels ocupants és menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura, en tant que fabricada per pagans; i des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.

La seva situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que sigui ric.

Però en cada un d’aquests textos, també el d’avui hi ha un altre tret comú: el de la misericòrdia. Sempre hi ha algú que per la seva actuació és misericordiós.

El samarità, Abraham, el pare, Jesús, Déu mateix… sempre hi ha algú que escolta aquell que es troba en una situació de precarietat. Algú que es posa a la seva pell, i sense preocupar-se massa dels prejudicis, de les complicacions que pot portar-li, ni del que aquella persona podia haver-li fet de mal, actua per tal d’acollir-lo, d’ajudar-lo, de perdonar-lo.

En el cas de Zaqueu i Jesús això es veu ben clar.

Zaqueu, que com hem vist se sent marginat, troba en Jesús l’home misericordiós, que sap llegir el cor i no les aparences. En Zaqueu no veu un recaptador d’impostos, veu algú que vol canviar i que necessita ajuda per a fer-ho.

La trobada es fa en dos sentits: Zaqueu busca Jesús, i es puja a l’arbre, però Jesús mateix, alça els ulls i provoca el rencontre a casa de Zaqueu. Ens podem preguntar si en la nostra vida som nosaltres els que busquem a Jesús o és Jesús que ens busca a nosaltres. Probablement, Jesús ens busca sempre, però no amb proselitisme, sinó amb respecte a la nostra llibertat. Cal aquest moviment de part nostra, aquest apujar-se a l’arbre enmig de la mediocritat de la nostra vida, de l’anar fent, del dia passa any empeny, del pensar que ja no podem canviar, que sempre serem així…

La paraula acollidora de Jesús acceptant de compartir la seva taula és el que fa que Zaqueu pugui dur a terme la seva voluntat de canvi

Es pot dir que Jesús fa un vertader miracle. El que es produeix a la casa d’aquell home és una veritable guarició.

Es veritat, fer miracles no és tan difícil, no calen poders extraordinaris. Una paraula, un somriure, una mà allargada poden produir miracles.

Nosaltres podem fer miracles.

Només ens cal, com Jesús, obrir els ulls i les orelles per descobrir aquelles situacions de dificultat en les que potser podem fer un gest que guareix.

 Déu ens necessita per ser portadors de la seva misericòrdia. Es a través nostre que els qui avui són exclosos o marginats com ho era Zaqueu al temps de Jesús, poden sentir-se acollits. Davant les marginacions actuals Jesús ens ofereix el seu exemple. Obrir el nostre cor per anar més enllà dels prejudicis.

Però també Zaqueu és un exemple per a nosaltres. La seva voluntat per superar les dificultats que l’impedeixen avançar, sortir del pou de la seva vida.

Atrevim-nos com ell a acollir Jesús en la nostra vida amb totes les conseqüències. A punt per vendre tot allò que ens allunya de Déu i dels altres.

Jesús passa aquest diumenge a prop nostre. Pugem a l’arbre per veure’l, acollim-lo a casa nostra, obeïm el seu comandament d’amor.

Acabem d’escoltar una paràbola pròpia de Lluc. Recordem la del Bon Samarità, la del pobre Llàtzer, i més recentment, ni que no sigui una paràbola, la guarició dels deu leprosos.

Hi trobem insistències de l’evangelista: el samarità, el pobre, el leprós… persones que per una raó o una altra són en situacions de precarietat. I en alguns casos, mal vistos. Avui hi afegeix un altre d’aquests personatges, el del publicà, el recaptador d’impostos per compte dels Romans, dels ocupants. Menyspreat des de molts punts de vista: polític, perquè col·laborava amb els ocupants; religiós, perquè estava contínuament en contacte amb la moneda romana que per al bon jueu era impura; i també des del punt de vista purament humà, ja que es sospitava que s’enriquien fraudulentament amb els diners que cobraven a la gent.

La seva situació, doncs, és també d’una gran precarietat, ni que fossin rics.

El fariseu, ben al contrari és l’home religiós, ben vist per la gent perquè fa uns grans esforços per complir la llei fins als més petits detalls.

Jesús contraposa els dos personatges. I les diferències les descobrim en la seva manera de pregar. El fariseu està segur de si mateix, li agrada mostrar-ho, aixeca sense vergonya els ulls cap al cel.

El publicà està ple de dubtes, no està segur d’ell mateix, no s’atreveix a aixecar els ulls al cel.

I curiosament el qui no aixeca els ulls és escoltat. Es escoltat per aquest Déu Pare que Jesús intenta explicar-nos. Un Déu discret, moltes vegades silenciós, però un Déu que es deixa entendrir per tots aquells que viuen en una situació de precarietat.

Es bo saber que les paraules precari i pregària vénen de la mateixa paraula llatina.

Només aquell que viu en la precarietat de qualsevol mena pot obrir-se a Déu i als altres. Se n’adona de la seva dependència, dels seus límits, sovint perquè els altres, aquells que es creuen perfectes li ho recorden amb les seves mirades, amb els seus retrets.

Samarità, pobre, leprós, samarità…: Seríem capaços de fer la llista d’avui aquí? O ens faria vergonya dir els noms dels que avui ocupen aquests llocs? Hauríem de dir potser  immigrant, persona a l’atur, dona maltractada, malalt de sida?

Com és la nostra pregària? Sabem reconèixer les nostres pròpies precarietats, estem disposats a viure amb humilitat davant tots aquests que a vegades menyspreem pel seu origen, per la seva cultura, pels clixés que ens hem fet d’ells?

El fet de ser cristians practicants, no ens pot fer ser una mica com el fariseu de la paràbola i adreçar-nos a Déu dient-li: “Et dono gràcies perquè no sóc com els altres, vaig a missa cada diumenge, estic ben considerat en la meva feina, compleixo amb totes les meves obligacions socials…”

O som capaços de pregar Déu reconeixent que en un lloc o un altre de la nostra vida hi ha precarietats, infidelitats, omissions, covardies… i amb els ulls mirant a terra li diem: “Déu meu, sigueu-me propici…”

El testament de Pau ens ajuda a mirar endavant amb confiança, sabent que més enllà dels nostres límits, Déu ens reconeix també els nostres petits encerts.

Vivim doncs en aquesta mateixa confiança, perquè un dia puguem dir amb Pau: “acabada la cursa em mantinc fidel”

I mentre som en aquesta cursa que és la vida, aprofitem l’aliment que Déu ens dóna en l’eucaristia.

Diumenge passat deia que el retorn del leprós per donar glòria a Déu i per agrair el gest de Jesús ens feia veure que l’actitud de lloança i d’agraïment hauria de ser la primera i més important en la nostra relació envers Déu i també envers els altres.

La paràbola que acabem d’escoltar, però, fa una lloança de la pregària de petició. Es cert, aquesta pregària té molt de sentit, perquè neix de la nostra situació real, vital, on en nombroses ocasions ens veiem com perduts, sense saber on anar, desanimats per les dificultats del viure. Igual que la viuda, que d’alguna manera representa la humanitat desprotegida, oblidada. La viuda en l’Antic Testament, i també en el temps de Jesús, i encara avui en moltes societats, és el paradigma de la dona “deixada de la mà de Déu”. Pel matrimoni havia deixat de pertànyer, sobretot econòmicament, de la seva família de sang, i per la mort del marit, deixava també de pertànyer de la seva família d’adopció, la del marit.

La viuda encarna doncs l’ésser humà que necessita pregar sense parar per reclamar justícia. Es des d’aquí que té molt sentit la pregària de petició.

Però penso que perquè no es desfiguri, perquè no esdevingui màgica, cal que reuneixi algunes condicions.

Primera, que no sigui la única pregària que fem. Que hi hagi, com deia diumenge passat, pregària de lloança i d’acció de gràcies.

Segona, que no sigui només un demanar per nosaltres, que demanem en primer lloc pels altres.

Tercera, que deixem sempre oberta la porta als límits del que nosaltres podem conèixer, que deixem sempre oberta la porta a la voluntat sovint misteriosa de Déu. Es la pregària de Jesús a Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquest calze, Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”.

Quarta: que sigui un pregària compromesa. Si preguem per la pau, que siguem instruments de pau. Si preguem per recobrar la salut, que sapiguem, un cop recobrada, estar al costat dels malalts…

Penso que pregar d’aquesta manera, fa que respectem el misteri i el silenci de Déu i que no el convertim en un ídol que arregla automàticament els nostres problemes.

Des d’aquesta perspectiva, la paràbola de la viuda que demana insistentment, ens recorda tota la humanitat que, desemparada com ella, demana justícia, no només a Déu, sinó sobretot als homes.

Jesús ens convida a no perdre l’esperança, en l’avui ple d’injustícies, anunciant-nos que d’una manera o d’una altra Déu farà justícia, i que està al costat dels qui sofreixen la injustícia. Aquest anunci ens el fa en aquesta paràbola, però ens el farà sobretot amb la seva pròpia vida. En l’experiència de la creu Jesús viurà en pròpia carn aquesta situació tan habitual en la història humana en què sembla que Déu calla. En què sembla que el Pare no fa justícia.

Es la nostra fe en la resurrecció que ens impulsa a no perdre mai l’esperança.

Però també la paràbola és una crida a escoltar el clam dels qui reclamen justícia. A ser instruments de justícia.

Com podríem pretendre escoltar la veu de Déu si som incapaços d’escoltar la veu dels altres? I això ho hem de fer, no només pensant en les grans injustícies que hi ha al món. Potser hi ha petites injustícies ben a prop nostre de les que en som els protagonistes. Injustícies envers els nostres fills o envers els nostres pares. Injustícies envers els nostres subordinats a la feina. Injustícies envers els nostres veïns…

Per aqui cal començar si creiem de veritat que el Regne de Déu és un Regne de justícia, i que nosaltres som constructors d’aquest Regne.

 Hem escoltat també aquest diumenge un text que només trobem a l’evangeli de Lluc. Semblantment a la paràbola de l’home ferit a la vora del camí, que es troba igualment només a Lluc, en la que és només un samarità el que s’atura per ajudar, avui també, l’únic que torna per lloar Déu i donar gràcies és un samarità, un israelita heterodox, menyspreat pels bons jueus.

Però ja sabem que Jesús té una preferència per tots aquells que estan exclosos, per tots aquells que tenen mala fama, els publicans, els pecadors, les dones de qualsevol condició… No per portar la contrària als altres, als “normals”, sinó perquè el seu projecte és el d’una humanitat unida, fraternal, de fills d’un mateix Pare.

 Aquest samarità fa mitja volta quan se n’adona que està guarit, deixa de banda les prescripcions legals que deien que si un leprós veia que estava guarit havia d’anar a presentar-se al sacerdot per tal que certifiqui la guarició.

Perquè ho fa això de fer mitja volta, i els altres nou no ho fan?

Reconeguem-ho, el gest més espontani que tenim és el de demanar. Els fills demanen als pares, els ciutadans demanen als polítics, la nostra vida és ben plena de moments en què demanem. Segurament molts  més que aquells en què lloem, donem gràcies, agraïm.

Quina és la diferència entre aquests dos gestos, el de demanar i el de donar gràcies?

Els deu leprosos, en veure Jesús, demanen: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres”. En aquest gest de demanar, que és ben legítim, sobretot quan passes per una greu dificultat, el qui és al centre és el que demana,  amb el seu problema. Quan demanem, pensem sobretot a nosaltres, als nostres petits i grans problemes.

El samarità torna per lloar Déu i agrair Jesús, que per a ell ha estat l’instrument de Déu. En aquest gest, que oblidem tan sovint de fer, el qui és al centre és l’altre, aquell que ha fet per tu una bona cosa, aquell que t’ha ajudat a fer els deures, aquell que t’ha prestat diners, aquell que ha vingut a visitar-te, aquell que amb la seva feina fa més agradable la teva vida, aquell que t’ha somrigut, aquell, més aviat aquella que t’ha preparat el dinar, ha rentat la roba, ha netejat la casa…

Es ell o ella qui són al centre. Els dónes gràcies quan ja no els necessites, quan ja t’han ajudat. I ho fas perquè penses més en ell i en el que ha fet per tu, que en tu mateix.

Per això el gest de donar gràcies és tan bonic i tan cristià. Per al cristià, a més, el fet de donar gràcies està íntimament unit a la lloança a Déu. Es saber reconèixer que l’existència, la vida, són una bona cosa i no una mala jugada.

Es cert que hi ha situacions en les que es fa difícil lloar Déu, creure que la vida és una bona cosa. Per la fe, fem confiança fins i tot quan la vida sembla una mala jugada. Per la fe som capaços de lloar Déu cada vespre, perquè sabem descobrir la bondat de la vida en qualsevol circumstància. Una bondat que descobrim gràcies a aquells que ens envolten i que són instruments de la bondat i de l’amor de Déu.

Aquesta actitud de lloança i d’acció de gràcies ens impulsa a esdevenir nosaltres mateixos instruments per als altres de la bondat i de l’amor de Déu.

Ajudar els altres a descobrir aquest amor és la missió del cristià. Un descobriment que no faran tant pels discursos que els puguem dir, sinó pels gestos concrets d’amor que realitzem.

La nostra festa de cada diumenge és abans que tot una festa d’acció de gràcies. Hauria de sobresortir aquest esperit agraït. Ni que hi hagi moments en què demanem, som aquí en primer lloc per lloar i donar gràcies per tot el que Déu fa per nosaltres.

Que sigui doncs amb aquest esperit que celebrem avui i cada diumenge l’eucaristia.